L’eternitat de l’instant. Lectura de Nietzsche

Referència: Torralba, F. (1994). L’eternitat de l’instant. Lectura de Nietzsche. LLeida: Pagès Editors.

Resum:

F. Nietzsche té la virtut d’introduir-nos en un nou espai del pensament, en una nova esfera del pensar A través de les seves metàfores punyents i dels seus aforismes desafiants el lector es veu impel·lit a trepitjar una terra diferent, una terra plena d’interrogants. L’interrogant en la prosa nietzscheana té un valor més patètic, afectiu, que no pas teorètic. És un preguntar radical, un preguntar metafísic que demana una resposta decisiva, una resposta de vida o mort, Un dels reptes metafísics que planteja Nietzsche en la seva obra de maduresa és la hipòtesi de l’etern retorn. Una proposta confusa, difícil de delimitar teòricament, difícil d’expressar verbalment. És una noció que brolla d’una experiència personal única i irrepetible, d’una revelació impenetrable.
Aquesta obra no pretén ser una hermenèutica crítica de la hipòtesi de l’etern retorn, sinó una interpretació personal i íntima a través de la noció d’instant immortal i de la poesia. L’aforisme de Nietzsche ens impel·leix a trencar la closca de la comoditat i a meditar sobre la vida, sobre la mort i la condició temporal de l’home. És una pregunta abismal que ens arrenca de la indiferència i ens obliga a apostar, a decidir-nos, en definitiva, a pensar… I l’acte de pensar causa vertigen.