Geografia de l’absurd

Referència: Torralba, F. (1993). Geografia de l’absurd. Lleida: Pagès Editors.

Resum:

Sartre, Kafka i Kundera. Tres mirades diferents sobre la realitat, tres percepcions del món que participen d’un mateix rerafons filosòfic, d’una mateixa sensibilitat: l’absurd. Tres obres que neixen, creixen i maduren sota l’eclipsi de Déu, en l’atmosfera de la buidor més penetrant i la negació radical de sentit. L’ésser és estantís, feble, pura representació, i la vida humana una comèdia tragicòmica que comença per casualitat i s’acaba també per pura casualitat. Però l’home ha de viure, i si el món no té sentit, caldrà forjar-lo amb les pròpies mans, caldrà projectar una idea per la qual valgui la pena viure i morir (Kierkegaard). Tres iniciatives, tres expectatives, que es configuren sota l’estola de l’absurd i la mort de Déu (Nietzsche). Davant d’aquesta concepció del món marcada pel desencís i l’angoixa hi ha la metafísica de la plenitud de l’ésser (sant Tomàs d’Aquino), que descriu l’univers com un dinamisme perfectiu que té una direccionalitat pròpia, una causa primera i un fi darrer. La lògica del sentit versus la lògica de la buidor.