El lideratge en escenaris socioeducatius: missió i visió

El lideratge s’ha considerat com un element revitalitzador de les organitzacions (Ticchy & Devanna, 1986, Hallinger & Heck, 1998; Huber, 2004) i és en aquest sentit que volem entendre’l en l’àmbit socioeducatiu on, actualment, també s’interpreta com un factor clau per a l’èxit (Donaldson, 2011; OECD, 2012; Wallace Foundation, 2010).
En els nostres estudis referents a la participació estudiantil en l’àmbit universitari (Boqué, Pañellas & Alguacil, 2013; Pañellas, Alguacil & Boqué, 2013), el rol central dels estudiants en el lideratge de la comunitat universitària forma part de les polítiques d’excel·lència de la pròpia institució, i així mateix ho valoren tant estudiants com docents i ho recomanen organismes nacionals i internacionals (ENQA, EURASE & ESIP, 2008; Ministerio de Educación y Ciencia, 2010).

figures-1010678_960_720També, en el camp de la mediació de conflictes, la redistribució del poder entre els ciutadans i ciutadanes —que passen a fer-se càrrec de les pròpies disputes amb creixent grau d’autonomia— es considera signe de maduresa, salut i riquesa social (Boqué, 2003), no en va el procés de mediació retorna a cada persona la capacitat d’esdevenir líder de la pròpia vida mitjançant el que en aquest context es coneix com «empoderament» (Boqué, 2013) i que, en l’àmbit del lideratge, han estudiat autors com Avolio et al. (1996) i Kirkman & Rosen (1999).
O, encara per posar un altre exemple, fruit de recerques precedents sobre la relació de les famílies amb els centres d’educació secundària dels seus fills (Pañellas, Alguacil & Boqué, 2010), en una mostra de 1.338 famílies el 95,5% afirma que és necessari treballar en comú i compartir el lideratge famílies-centre docent amb la finalitat de garantir l’èxit acadèmic. Veiem, doncs, tres manifestacions extretes de contextos ben diferents que corroboren la percepció que l’assumpció del lideratge per part de cada persona contribueix a l’assoliment dels objectius i a l’èxit del projecte o finalitat que hi ha al darrera.

Si bé a l’hora de fer front a problemàtiques de caire social i educatiu el lideratge basat en el carisma personal ha estat sempre present al llarg de la història, sembla que la maduresa democràtica hauria de comportar el fort compromís de múltiples actors que exerceixen el lideratge de manera compartida i tenen capacitat d’acció i de mobilització conjunta. Aquesta sensibilitat ha estat recollida per diversos autors que parlen de “lideratge distribuït” (Day et al, 2010; Gronn, 2009; Longo, 2008; McBeath, 2005; Spillane, 2006; Timperley, 2009), de “nivells o capes de lideratge” interconnectades entre si (Leithwood et al., 2006; Leithwood, Mascall & Strauss, 2009; Mourshed, Chijoke & Barber, 2010), de “lideratge sistèmic o ecosistèmic” (Fullan, 2002; Gros, Fernández-Salinero, Martínez & Roca, 2013) i de “lideratge compartit” (Carson, Tesluk & Marrone, 2007; Pearce & Conger, 2003; Zaccaro, Rittman & Marks, 2001), entre d’altres. És, per tant, aquest lideratge que podríem qualificar d’autocompositiu, en el sentit que reconeix, valora i atorga protagonisme a cadascuna de les persones, grups, entitats u organismes participants i alhora components d’un determinat projecte, el que, al nostre entendre, orienta els escenaris socioeducatius cap a majors cotes d’èxit.

M. Carme Boqué, Montserrat Alguacil i Mercè Pañellas – Investigadora principal (IP) i membres de la línia “La participació socioeducativa i la mediació: competències de lideratge